En què consisteix ser persona, ha estat una pregunta que arrossega la història de la humanitat des de bell antuvi. Fins i tot el cristianisme actual planteja un debat mai no resolt sobre què significa ser humà (Sl 8). Semblaria que davant la revelació bíblica no quedarien gaire arguments.
- PODCAST: Los cardenales del futuro
- Regístrate en el boletín gratuito y recibe un avance de los contenidos
En canvi, un bisbe em saltava amb titubeigs contestant l’afirmació de sant Pau als de Tessalònica (1 Te 5, 23): “Guardeu íntegres el vostre esperit, la vostra ànima i el vostre cos per a la fi dels temps!”. Tres elements anuncia l’apòstol dels gentils des de l’any 55 del primer segle de la nostra era. En canvi, el Catecisme de l’Església Catòlica del 1997 imprimeix en lletres grosses “cos i ànima”, dos elements que impulsen al dualisme amb derivades gens cristianes com ara que el cos sigui dolent i s’hagi de perdre; el que importa és l’ànima, que va al cel, mentre el cos ja es veu que no va enlloc. Si s’afirma l’ànima divina i immortal, aleshores quina importància té la redempció de Crist?
Aleshores esdevé normal i natural que la fe esdevingui superficial, que es perdi l’esperança de la resurrecció, que no es valorin els sagraments com el baptisme o l’eucaristia, que es menystingui la participació en l’Església i la vida cristiana. Tan sols prendrà valor una vida espiritual, fins a quin punt etèria, que doni un cert plaer, una certa tranquil·litat i pau a l’ànima mentre es volta per aquest món. Després, doncs ja no té massa importància, la veritat!
No corregir la Bíblia
Sabeu quantes vegades apareix l’expressió “cos i ànima” en la Bíblia? Zero! Si no és per advertir de la seva perdició i, per tant, afirmar la seva natura terrenal i gens divina: “Temeu més aviat aquell que té el poder de llençar el cos i l’ànima a la perdició” (Mt 10, 28). La doctrina necessita acostar-se al text bíblic i no voler corregir el text bíblic perquè no està d’acord amb la nostra manera de pensar!
No som res sense el cos, tampoc en el més enllà. No som res sense l’ànima, el pensament, la voluntat, el desig, les passions, les decisions, els sentiments, àdhuc el caràcter, la manera d’actuar i de ser. No som res sense l’esperit, la consciència i la capacitat de decidir com un se situa davant del món, del present, del futur, de Déu i dels altres. És el mínim que es pot dir.
De fet, en acabar el seu trànsit per aquest món, Jesús va lliurar l’esperit, que no l’ànima, als que es trobaven prop seu en aquell instant (Jn 19, 30); significant que tot s’havia complert, que la maduració de l’esperit humà rebut en la creació havia guiat plenament el seu cos i la seva ànima al llarg de la seva missió. Ara, calia confiar-lo a aquells que el volguessin rebre; és a dir, desitgessin hostatjar la presència divina en llurs vides mortals, per molt que cridades a l’eternitat. El qui ho té del néixer, amb la creu ho deixa!
Una constant de l’antropologia
La composició de l’ésser humà, que tothom entén que conforma una unitat, ha estat una constant en la història de l’antropologia. A l’antiga Grècia, Plató (+347 aC) parlava de cos i d’ànima en un dualisme fortíssim: l’ànima provenia de l’Olimp diví, el cos no era res més que fang, la tomba on quedava empresonada l’ànima. Aristòtil (+322 aC) ho va intentar recosir metafísicament, apuntant a la ment com a la dimensió divina de la persona, perquè la intel·ligència era el que es compartia amb els déus.
Després va arribar Pau de Tars (+67 dC), del que parlàvem en començar qui, amb la inspiració de l’Antic Testament, va reprendre aquest esquema i el va coronar amb la condició bíblica de l’esperit. Ja no es tractava únicament del coneixement, sinó de la comunió, d’una cohabitació de la vida de Déu en la vida humana. La tradició l’ha expressada com a inhabitació de l’Esperit diví en l’esperit humà, com Pau ho explica en la carta als cristians de Roma (Rm 8,16). La continuació d’aquesta història no aporta res de nou, més aviat un anar i venir, dues passes enrere i una endavant.
El perill posthumanista
En fi, fins i tot l’Església Catòlica no té clara la qüestió i necessita posar-se al dia. De fet, és l’única que parla de la composició antropològica en l’actualitat. Els perills esdevenen evidents si es vol mantenir l’esquema gens cristià del cos i ànima platònic. En realitat, l’actual moviment posthumanista, representat per Yuval Harari (1976), per Nick Bostrom (1973), el nostre Eudald Carbonell (1953) i molts d’altres, anul·len aquesta dualitat i redueixen la persona únicament a una matèria evolucionada, on l’ànima s’ha d’entendre com una emergència, com un desenvolupament natural de l’atzar i de la necessitat, com sostenia un Jacques Monod (+1976) no tan desfasat, sembla. A fi de comptes, per a aquests, la persona ja no és ni tan sols cos, sinó tan sols matèria, una cosa, una canya pensant, diria l’amic jansenista Pascal (+1662), que nogensmenys coneix el seu origen i el seu destí.
L’oracle de Delfos ens continua martellejant el cervell: “Coneix-te tu mateix i coneixeràs Déu!”.
