La història de les dues ciutats maleïdes de l’Antic Testament, Sodoma i Gomorra, símbol del màxim càstig diví a causa del pecat, troba modernament una causa entre geològica i astrofísica. De fet, la Bíblia no deixa de ser un gran recull d’històries, de mites i de relats, arrencant fa més de cinc mil anys i cristal·litzant durant el primer segle de la nostra era. En aquests relats, la destrucció de les ciutats pecadores de Sodoma, però també Gomorra, que s’explica al primer llibre bíblic (Gn 18-19) de fet estaria recollint una història atàvica, convertida en mite, per a explicar el que l’escriptor sagrat pretén: que no hi ha pecat sense càstig i que. en aquell cas, el pecat més gran i no cap altre consistí en no acollir degudament els estrangers que es trobaven de pas.
- WHATSAPP: Sigue nuestro canal para recibir gratis la mejor información
- PODCAST: Mujeres en los seminarios, antídoto contra el clericalismo
- Regístrate en el boletín gratuito y recibe un avance de los contenidos
De fet, el patriarca Abram, que la història situa al segle XVIII a.C., hauria estat testimoni de la destrucció de Sodoma, ja que el lloc presumptament ocupat per aquelles ciutats hauria estat destruït per un esdeveniment astronòmic, a saber, l’impacte d’un asteroide, que hauria provocat una catàstrofe de grans magnituds, destruint i polvoritzant aquella zona. A aquella catàstrofe se li podria atribuir, àdhuc, la creació de l’actual Mar Mort, separant-lo del Mar Roig, condemnant-lo a convertir-se en un símbol de l’egoisme: tan sols rep aigua del riu Jordà, però no en deixa anar gens enllà. La conseqüència serà convertir-se en un lloc de mort, on la vida esdevé pràcticament impossible.
L’arqueòleg Philip Silvia va revelar l’any 2017 el resultat de les seves excavacions en una planura circular d’aquella zona de l’Orient Pròxim, revelant-li que les datacions per radiocarboni i els minerals recollits en aquell indicaven la cristal·lització instantània per temperatures altíssimes. Aquestes evidències evocaven un presumpte esclat atmosfèric per la fragmentació d’un asteroide entrant en l’atmosfera i impactant en aquell racó de món, a una gran velocitat i amb una enorme potència. D’altres explicarien que les causes d’aquelles cristal·litzacions minerals foren produïdes per un gran incendi. En tot cas, les dues hipòtesis concordarien amb un esclat a causa de l’impacte d’un meteorit important en tamany com per arrasar i transformar una zona com a la que s’atribueix l’assentament de les dues presumptes ciutats pecadores de la Bíblia de les que, de fet, no en queda cap més evidència.
L’asteroide del Yucatan
En canvi, molt més gran fou l’asteroide que impactà en l’actual península del Yucatan, fa aproximadament 65 milions d’anys; un bòlid immens, que mesurava prop dels deu quilòmetres de diàmetre en arribar a tocar terra i que, presumiblement, va comportar l’extinció dels dinosaures, l’èxit dels insectes, dels mamífers, molt més petits i adaptables que els grans rèptils i el pròleg del món biològic tal i com el coneixem actualment.
Però hi ha hagut d’altres esdeveniments relacionats amb els meteorits, com ara el de Txeliàbinsk, al sud dels Urals el 15 de febrer de 2013 que les càmeres, instal·lades pels russos sobre la consola del cotxe, van enregistrar amb profusió. L’objecte principal semblà haver caigut en un llac proper, no sense abans explotar a uns 30 km d’altura, provocant una ona expansiva que trencà gran quantitat de vidres i espatllà aparells elèctrics. Es varen declarar un miler de persones ferides, principalment a causa de l’impacte amb els vidres estellats i convertits al seu torn en projectils.
L’esdeveniment de Tunguska
En canvi, l’esdeveniment de Tunguska el 30 de juny de 1908, per l’impacte d’un gran asteroide, pràcticament no tingué testimonis, perquè es produí en aquella remota zona de la taigà siberiana, arrasant més de dos mil km2; una superfície gran com dues vegades la comarca d’Osona. Els seus efectes foren enregistrats per sismògrafs d’arreu del món. S’explica que la pols aixecada per la destrucció d’aital extensió, va causar un hivern més llarg de l’habitual i una estranya obscuritat a la part nord del continent euroasiàtic.
‘La Terra en perill’ explica en unes trepidants 190 pàgines, a més d’incloure una extensa bibliografia, en què consisteix l’amenaça vinguda de l’espai exterior, amb la possibilitat de l’impacte d’asteroides i cometes. Així ho explica Josep Maria Trigo (1970) en aquest seu llibre del 2022, on ajuda a aproximar-se a la detecció de les reals possibilitats de destrucció del planeta humà a partir de l’entrada en escena d’aquests assassins còsmics. De fet, ell mateix és membre del projecte DART, que aquell any va posar en pràctica i amb èxit la primera prova pràctica d’una tècnica de pal·liació directa sobre l’asteroide Dimorfos. És a dir, el desviament exprés d’un asteroide a partir de l’impacte per un projectil d’origen terrestre.
Tant de bo que mai no s’hagi d’utilitzar com a necessitat. En tot cas, si hem de mirar amunt, que sigui més aviat per gaudir d’un cel estrellat i pel pas miraculós de la ISS.
