A la xarranca

He ensenyat a les nenes de catequesi a jugar a la xarranca, al carrer, davant de la rectoria. Hi dediquem una estona abans d’entrar a la sessió de formació setmanal. M’ha sorprès que no en sapiguessin i que a més els ho hagués d’explicar jo mateix. Els pares s’ho miraven perplexos, recordaven la seva infantesa; oi més quan passaven els més grans del poble i somreien, contemplant els infants saltant per les caselles dibuixades a terra o, a vegades, saltant a corda, amb un dels extrems lligats en el fanal de davant l’església. Mira per on, m’he trobat monitoritzant els jocs de cucanya de la canalla al carrer; felices elles, per haver après un joc que no demana connectar-se, que no costa cap cèntim i que es pot desenvolupar en qualsevol lloc del món, sense més inversió que la voluntat de divertir-se.

El dissabte a les deu del vespre, dos nois asseguts al banc de davant de casa, l’un al costat de l’altre, amb una pilota aturada als peus i xatejant amb el mòbil. No sé si pesquen el wifi de la parròquia, però són capaços de seure allà, teclejant l’aparatet durant hores, mentre el baló se’ls desinfla a terra. Cap a mitjanit, passen els vàndals de costum, que llencen pedres o ous contra les façanes de les cases, toquen timbres i piquen contra les portes de xapa dels garatges, embrutant i revoltant la gent que vol passar la nit tranquil·la del cap de setmana.

Generacions sense horitzó

Unes estampes per retratar el que els més joves viuen en aquest primer quart del segle XXI. En veritat, estan pujant generacions senceres d’infants i joves sense horitzó, ni perspectives més enllà del que és immediat i de les recompenses automàtiques. Estan contínuament pendents dels likes a l’Instagram o de l’últim que han penjat a les xarxes els influèncers, aquells que plantegen, des d’un món alternatiu, una vida fàcil, perfecta, carregada de diners, de plaers, de satisfacció dels propis impulsos sense aturador. Al darrera però, sabem que hi ha les mateixes temptacions de sempre: l’explotació dels més febles i l’alienació de la gent del carrer. Sembla que a res no se’ls pugui dir que no. Són la generació Z; alguns en diuen la generació d’or, perquè són uns veritables privilegiats: tot automàtic, immediat, ràpid, fàcil, com els mòbils, caríssims, que han pagat els pares.

La xarranca, joc popular a Catalunya

Vegem un altre element, com explica la premsa, que més de vint mil menors d’edat a Catalunya estiguin tractats amb ansiolítics i antidepressius a causa de trastorns mentals. Hom podria pensar que es tracti d’esquizofrènia, de psicosi o d’algun altre trastorn greu, però no.

Més frustrats i més deprimits

Més aviat els menors es troben frustrats davant la vida, que és molt més complicada que la presentada pels influèncers de la recompensa immediata i sense tenir present l’esforç a llarg termini que demana la vida. “Actualment tenim uns joves menys reprimits, però alhora més frustrats” i, en conseqüència, més deprimits, perquè les expectatives promeses no corresponen per a res amb la realitat, que demana esforç, treball, constància, mètode persona, autodisciplina. “L’influèncer, el model d’èxit, l’esportista d’elit són idealitzacions del futur que no s’assoliran mai. La gran majoria, ni seran famosos, ni tindran aquest reconeixement social”. Voler adreçar qüestions de fons educatives amb fàrmacs antidepressius és una trampa que no porta a res de bo, perquè el que cal és adaptar-se a la vida, treballar per a preparar-se per a les exigències de la vida present i futura. La resta és engany, mentida, aparença, pur miratge, vida virtual que s’apaga en tancar el mòbil.

Com aquella nena que un dia es va llevar i va dir que no volia anar a l’escola. Ja havia plegat de catequesi, perquè a mig curs havia canviat de parer i ara volia fer equitació, korfball en diuen, com si fossin equiparables. Què van fer els pares? Doncs concedir-li tot el que deia a cada moment: no vols anar a escola? I tant maca, queda’t a casa, que els pares ja et cuidaran! A una nena de set anys. El mestre va comentar que ja la podien apuntar per a una paga vitalícia.

Sense formación religiosa

En realitat, estan pujant generacions senceres d’infants i joves sense horitzó, sense motivació per la vida, sense sentit, sense fonaments, sense formació religiosa, ni sentit transcendent de l’existència. Es converteixen en arbres sense arrels que, amb la primera ventada, amb un temps de sequera, aniran a terra, com els pollancres de la vora del Ter.

La sanitat pública ja preveu que, en un futur no gaire llunyà, tindrem una generació amb problemes psicomentals, que caldrà atendre, xuclant ingents quantitats d’energies personals, familiars i socials; tot per no voler orientar la pròpia vida segons els alts valors de la generositat, del sentit transcendent de la vida i no voler respondre’s a la pregunta que Déu continua posant des del més profund del cor: aquella bardissa que continua cremant-nos sense consumir-se, desvetllant la vocació en l’antic Moisès (Ex 3).