Arriba un moment en la vida de l’infant que va perdent aquell encant de petit, quan comença a experimentar amb l’edat adulta, però que encara continua sent un nen. En el seu interior, arrenca el bull de les sensacions, els sentiments, les experiències i les hormones que, amb el seu riu accelerat acaben transformant aquell jove. És el temps de l’adolescència, que si bé els pares el patiu, molt més ho fan els fills.
De la mateixa manera que el rector no es recorda quan era vicari, els pares sovint no recordeu la pròpia adolescència; més aviat la voleu oblidar, per superada. Ara la torneu a experimentar, a la força però, com un càstig i una amenaça. Voldríeu conservar els nens petits, però se us escapen de les mans i es tornen estranys, contestaires, silents, poc comunicatius. Voldríeu que fossin allò que vosaltres voleu i no us recordeu que no són vostres, sinó que són de Déu, perquè són els seus fills, que us han prestat a vosaltres com a custodis del seu creixement i de la seva educació.
Aquest sentiment paternal fa escriure Pau als de Corint que no li calen més recomanacions que no sigui cadascú (2 Co 3, 1-6): “La nostra carta de recomanació sou vosaltres, la porteu escrita en el vostre cor; tant, que tothom la pot llegir i reconèixer”. En la tasca educativa, la fe esdevé una bona consellera, tal com recorda l’apòstol: “Que cadascú miri de complaure els altres i procuri el seu bé, per tal d’edificar la comunitat” (Rom 5, 2 ), qui diu els altres, diu els fills, que són els primers a necessitar ser estimats, això vol dir valorats i no jutjats, perquè “tot el que fou escrit en altre temps, ho fou per a instruir-nos i mantenir l’esperança gràcies al consol de l’Escriptura” (Rom 5, 4), perquè “tota ella és inspirada per Déu, útil per a ensenyar, refutar, corregir i educar en el bé” (2 Tim 3, 16b), que, en definitiva, és el que voleu els pares per als fills.
Cinc consells
Així, doncs, esbosso aquí cinc primers consells per acompanyar els més joves en el seu creixement i educació en la fe. Si es fa bé, pot ser que surti bé. Si es fa malament, segur que sortirà molt malament, sobretot quan es parla d’educació dels joves.
Primer de tot, els pares sou l’exemple i el model per als fills, amb les vostres clarors i ombres, fortaleses i debilitats. Tal i com diu Jesús: “Feu i observeu tot el que us diguin però no actueu com ells” (Mt 23, 3), referit a pares i educadors, perquè s’entén que ningú no és perfecte. Més aviat les persones som contradictòries i paradoxals, com constatava Pau de si mateix. “No faig el bé que voldria, sinó el mal que no desitjo” (Rom 7, 19).
Clima d’afecte respectuós
Caldrà cuidar, per tant, les paraules, els gestos i els costums viscuts a casa, perquè seran els que passaran més fàcilment cap als fills. Restin a part els discursos i consells que, si no van acompanyats d’un bon exemple, més aviat tendiran a caure a terra. La pregària, el clima de fe i la missa van en aquesta direcció. Tot plegat, guarnit amb un clima d’afecte respectuós, ajudarà els joves a edificar una bona i justa autoestima.
Segon, guardar silenci, crear silenci, respectar el silenci significa cuidar entre tots un clima de comunicació, on tothom es pugui expressar lliurement, sense prejudicis, ni raons, ni crits, ni censures. Serà important que, almenys un cop al dia, en reunir la família, s’apaguin les pantalles i els telèfons, ens escoltem mútuament, ens interessem per com han anat les coses i ens comuniquem, ens puguem fer alguna pregunta, però evitem la inquisició i l’interrogatori. Més aviat serà positiu crear l’espai necessari perquè tothom pugui trobar la llibertat per a expressar-se, per dir el que vulgui i consideri important sense por de ser jutjat. Val més sempre esperar una mica més.
Espai de llibertat
Tercer, acompanyar-lo en les seves decisions, aficions i experiències, respectant el seu espai de llibertat, intervenint sols quan t’ho demani o en algun cas on es vegi ben clar que no serà pres com un reny, sinó com un consell amorós i respectuós. Quan s’equivoqui o tingui una mala experiència, no serà qüestió de reprimir encara més, sinó d’aprendre la lliçó, perquè serveixi per a la resta de la vida. Tan sols s’està començant a construir a si mateix. El podem acompanyar en el camí, però ho haurà de resoldre ell personalment.
Quart, marcar expectatives, normes i ordres ben clares i indiscutibles: conducta obligacions, hores de tornar a casa. Els límits ajuden a saber el que és realment important.
El seu santuari
Cinquè, respecta la seva intimitat, fomentant la seva confiança. El seu quarto és el seu santuari. No s’hi entra si no se’n té permís, no se li toquen les coses, sinó que se li respecta el seu espai. Serà aquesta una època en què començarà a descobrir el seu cos i la seva sexualitat. Caldrà crear l’espai i el silenci necessari per poder acompanyar la seva lliure presa de decisions.
I, per damunt de tot, comprensió, escolta i afecte ben reals i comprovables, perquè «l’amor tot ho lliga i perfecciona” (Col 3,1 4).
