El text dels decrets del sínode proclamats pel sr bisbe de Vic s’organitzen en tres capítols. El primer, intitulat “Creients”, inclou: “Conversió i discerniment de la voluntat de Déu”. “Units per una sola fe”. “A l’escolta de la Paraula de Déu”. “Que celebren el diumenge i viuen de l’eucaristia”. “Promptes a la formació”. “Promptes al gust de la pregària” i “Aplegats en l’Església”. Entre les propostes d’aquest àmbit es troben la potenciació de grups parroquials de lectura i aprofundiment de la Bíblia, així com la necessitat de la creació d’un equip permanent de lectors.
Pel que fa a l’eucaristia, es demana una millor distribució de les celebracions, la possibilitat de celebracions úniques en cada comunitat, on cal subratllar el n. 23, que “les comunitats amb un nombre de participants habituals en la missa dominical exigu, on es pren com a xifra indicativa la dels dotze apòstols, vagin entenent la necessitat de la participació en altres comunitats veïnes”.
En temps de migradesa de participació convé entendre que potser no s’ha de sostenir qualsevol celebració si no es compleixen uns mínims, mentre que en canvi les celebracions de la Paraula en absència de prevere mantindran sempre un caràcter extraordinari.
Prioritat de la comunitat
Es troba a faltar aquí l’accent sobre la prioritat de la comunitat, tal i com demanava el Concili Provincial Tarraconense del 1995, de feliç memòria, quan remarcava en el número 65: “Es tindrà cura de no suprimir l’eucaristia en els pobles petits, encara que a tal fi calgui reduir el nombre de celebracions en les grans ciutats”, amb una intuïció d’accent en la comunitat parroquial que travessava tot aquell esdeveniment de finals del segle passat.
En efecte, la prioritat no es trobava ni el número de participants, ni en l’oportunitat, ni en la popularitat, sinó la comunitat que convé cuidar, acompanyar i ajudar en tot moment. Així es definia la tasca de la jerarquia, no fos cas que tan sols es donés importància a les parròquies grans, populars o de moda, perquè ja se sap que la moda és el que passa més ràpidament de moda.
No crec que l’Església s’hagi de regir per criteris de popularitat, sinó de comunió i de realitat pastoral. Actualment, en la nostra diòcesi, es deixen estar celebracions comunitàries en parròquies petites, perquè no hi ha sacerdot disponible, ocupat com està amb múltiples tasques i, en canvi, no es compta ni amb els diaques, ni molt menys amb els seglars mentre la prioritat hauria d’estar, no en el protagonisme del prevere anant de bòlit i sentint-se important per estar desbordat, sinó que la prioritat hauria de romandre en el cultiu de la comunitat, per petita i insignificant que pugui semblar als ulls de la pastoral urbana.
Criteri urbà
Perquè aquest és l’altre accent que domina en la redacció dels decrets sinodals: el criteri urbà, la ciutat, els pobles i les parròquies que ciutadegen. S’esborra la comunitat, per molt que se citi quaranta-set vegades, i es parla d’una pastoral etèria, com baixada del cel, difusa, sense arrels, sense fonament, sense obligació de ser cuidada. Senzillament, els rectors, que només surten cinc vegades, i les parròquies, cinquanta-quatre, que tenen moltes obligacions però cap dret en ser respectats.
En realitat, crec que qualsevol consideració hauria de començar per recordar a cada batejat que té l’obligació d’arrelar, participar i donar vida a la comunitat a la qual vulgui pertànyer. Del contrari, l’Església es converteix en una franquícia, un supermercat despersonalitzat, sense esperit, on el que importa és el nombre de clients que hi entren, els serveis que es lliuren en aquella estació, però no en canvi la cura de la vida comunitària bàsica i necessària perquè l’Església pugui desenvolupar la seva funció bàsica. Desapareix la comunitat, es despersonalitzen els pobles, es converteixen els fidels en consumidors, en clients o, pitjor encara, en espectadors, però no es demana ni se’ls consciencia que pertanyen a una parròquia que els dona, els conserva i els cultiva la seva fe.
Acollir amb misericòrdia
Els altres dos capítols del conjunt dels decrets sinodals parlaran de “Creïbles”, perquè l’Església sigui realment acollidora, promotora de fraternitat, amb el rostre de la misericòrdia, curosa de les persones i de la creació. En aquest àmbit es decreta la creació de la Delegació Diocesana de Migracions, així com una comissió diocesana que estudiï i aprofundeixi en l’encíclica del 2005, “Laudato si” del papa Francesc. La darrera part es dedica a l’evangelització, la transmissió de la fe i la caritat.
Desitgem el millor futur en l’aplicació dels decrets sinodals en el si de l’Església diocesana de Vic, perquè pugui respondre no tant a les necessitats de la institució eclesiàstica, sinó al que demana la seva missió a l’hora d’eixamplar encara més el regne de Déu (LG 9).
