La Bíblia ja ho deia

Com qualsevol altre text religiós traslluint història, la Bíblia resta sempre oberta a múltiples interpretacions, sense tancar pràcticament cap de les seves possibilitats. En les següents línies pretenem mostrar alguns passatges que, seguint les intuïcions dels escriptors bíblics, parlarien del que modernament, les ciències positives i experimentals han vingut a mostrar.

En realitat, davant la pretesa oposició o contrast entre fe i ciència, s’ha de dir que no existeix cap mena de contradicció, perquè ambdues parlen de la realitat tal i com ha sortit de Déu, en el cas de la fe, tal com la troba l’investigador en el cas de les ciències experimentals. Per tant, no hi pot haver contradicció i, si n’hi ha, serà perquè no s’ha investigat suficientment, sigui per un o l’altre costat.

Per començar, potser l’aspecte que més crida l’atenció és la veritat que l’espècie humana prové d’una parella original. Malgrat que sovint s’ha posat en contrast el relat del Gènesi amb la Teoria de l’evolució, endegada per Darwin, en canvi la intuïció de l’escriptor bíblic ja assenyala que tota la humanitat prové d’una mateixa parella o, si més no, d’un primer grup reduït d’homínids (Gn 1, 26; 2, 7). En aquest punt coincideix la Bíblia i les més recents teories científiques.

Punts coincidents

El papa Pius XII ja ho va afirmar en la seva encíclica ‘Humani Generis’ del 1950, contra el poligenisme, quan diu que “en la terra no hi va haver humans veritables que no procedissin del primer pare Adam” [30]. No es tracta aquí de forçar ni els textos bíblics ni tampoc les conclusions científiques en un pretès concordisme, sinó de mostrar que hi ha punts en què els dos relats coincideixen de pla.

Les ciències positives volen explicar el què i el com de les coses, mentre el relat de la fe vol mirar de presentar el perquè de tot plegat. El mateix Galileu (+1642), enmig de la controvèrsia viscuda, explicava que ell mirava d’entendre com funcionava el cel, mentre que la fe volia explicar com s’hi arribava, per dir-ho així. Semblantment, el professor d’escatologia teològica, el Dr Josep Gil de Reus, ens deia que ell no ens explicava com era el cel, sinó com arribar-hi. Potser que l’objecte d’estudi sigui el mateix, però la metodologia és diferent.

El relat del sentit

Aquí Jesús replicaria:”De què et serveix, si et perds a tu mateix?” (Lc 9, 25). Com si digués, no serveix de res saber tota la ciència coneguda, si un no sap per què viu, ni quin és el sentit de la seva existència. En realitat, aquest és el mal del nostre món que, creient tenir-ho tot, li falta el més important: el relat del sentit, que tan sols ens pot donar la fe.

Quan se’ls espatlla el cotxe als protagonistes de la sèrie ‘The Big Bang Theory’, Leonard demana qui sap com funciona un motor d’explosió. Tots responen a l’uníson: “Molt fàcil, és tecnologia del segle XIX”. Quan contrademanda: “Val, però algú sap arreglar un motor de cotxe?”. Tots miren a terra marmolant, que no, que no en tenen ni idea. Perquè és molt diferent conèixer alguna cosa, que saber tractar-la.

Científic i creient

En realitat, el relat científic no s’allunya tant del relat creient. De fet, es pot entendre la teoria del Big Bang o la de l’Evolució com un mite, com un relat indemostrable en la seva totalitat, que intenta explicar el què i el com de les coses. No en va, es tracta de teories, plausibles, creïbles, coherents, però a fi de comptes indemostrables exhaustivament.

Per contra, no s’ha de posar la mateixa pregunta al relat mitològic bíblic del Gènesi o de qualsevol altre dels llibres de la sacra biblioteca, perquè la qüestió que intenta respondre és el per què del comportament dels humans, del cosmos, de la història i de l’univers humà sencer. No hi ha un programa del canal ‘3Cat’ de televisió que han titulat, precisament, ‘Quèquicom’!

Miracles de Jesús

Les accions miraculoses de Jesús s’haurien d’entendre en aquest sentit. En ell, els cristians reconeixen el fill de Déu, la seva paraula, per la qual han estat creades totes les coses. Amb la seva paraula, el Verb, “Déu digué: -Que existeixi la llum. I la llum va existir” (Gn 1, 3). Així, el relat evangèlic ve a explicar de quina manera Jesús de Natzaret ve a acomplir i perfeccionar la creació.

Quan ell guareix els malalts (Mc 1, 30), està dient que les malalties no són un càstig diví, sinó una prova perquè l’enginy humà, semblant al del creador, trobi la solució, que existeix. Tan sols cal treballar una mica més. Quan torna la vista al cec (Jn 9), ho fa perquè és possible retrobar la visió, malgrat que la natura s’hagi espatllat. Quan ell alimenta la multitud (Mc 6,42), està afirmant que hi ha aliments suficients per a tothom i que Déu no vol que ningú passi gana. Quan para l’altra galta (Mc 14, 65), explica que hi ha manera d’acabar amb la violència, les guerres i la venjança. La qüestió serà si un vol col·laborar en aquest propòsit.