“La percepció que les dones no compten i que és acceptable mirar-se-les per sobre l’espatlla” és la convicció arrelada en la consciència de molts homes, que provoca que aquests s’enfilin, tancats en els seus ‘Baluards de supèrbia’, des dels quals es permeten cometre tota mena d’atrocitats. Aquest és el títol i la temàtica de l’últim llibre de la pensadora nord-americana Martha Nussbaum (1947). Es tracta d’un assaig de filosofia moral, on l’autora analitza i denuncia la supèrbia d’individus i d’estructures de poder, siguin aquests dels àmbits de l’entorn judicial, de les arts, de l’educació o dels esports; un funcionament ancorat en la societat, malaltís, cultivat per gent sense escrúpols, perpetuant comportaments injustificables i denigrants, emparats per la força dels diners i de la posició social de qui els cometen.
- PODCAST: La fe no entiende de síndromes
- Regístrate en el boletín gratuito y recibe un avance de los contenidos
Ben cert és que en una simple llambregada als titulars de les notícies permet adonar-se que els termes de l’abús, la violació, la violència contra les dones o els infants continuen ocupant les primeres pàgines de diaris i telenotícies: ‘bullying’, extorsió, vexacions, xantatge o condicions de tota mena que les víctimes acaben suportant i sofrint. Com és possible que, en ple segle xxi, encara estiguem aquí? No hauríem de ser de les societats més avançades del món? Els mecanismes atàvics del masclisme, de la consideració dels altres com inferiors hauria d’haver estat vençuda fa temps per un triomf de la intel·ligència i de la raó damunt de tota mena de sentiments antihumans. Però no és així: una vegada i una altra ressorgeixen els antics fantasmes, que continuen amenaçant la bona convivència de les persones i els pobles.
Nussbaum, l’escriptora gaudeix d’un cognom alemany, qui sap si jueu, que podríem traduir pel català Noguera, especialitzada en filosofia antiga, s’interessa per l’ensenyament de les humanitats i per la seva relació amb l’ètica i la política. De fet, el subtítol de ‘Baluards’ n’explica la temàtica: ‘Violència sexual, responsabilitat i reconciliació’.
Submissió femenina als homes
No n’hi ha prou de reflectir la complexitat del problema, que no entén de categories socials, estrat econòmic o educatiu. Més aviat, es pot captar com una malaltia encomanadissa, especialment atiada per la nul·la educació en els valors, en el foment de la pornografia com a antieducació de la submissió femenina als homes i en la dificultat de demostrar acusacions d’abusos reals.
Es revela com l’autora del “només sí és sí”; afirmació que apareix, de manera concloent i molt ben argumentada, en la pàgina 125 de l’edició catalana. Ella mateixa però, explica que resulta molt difícil defensar un consentiment en l’àmbit del privat, que la justícia valora sobretot els fets i que les paraules, a fi de comptes, se les enduu el vent sense remei.
No s’ha de perdre de vista que, en tot moment, l’autora demana que es pugui produir una reconciliació entre víctima i victimari, de manera que les persones siguin capacitades a continuar els seu camí vital. Per a inspirar-se en aquest camí, s’inspirarà en la part del Purgatori de ‘La divina comèdia’ de Dante (+1321); una obra de calat profundament teològic, alhora que catòlic, de confiança profunda en el perdó i la reconciliació oferta per Déu a la humanitat de tots els temps, per a poder gaudir del bé, de la felicitat i de la pau.
Reparació a l’àmbit espiritual
Aquest mecanisme de reparació se situa referenciat a l’àmbit espiritual, això és de l’esperit, tercera dimensió antropològica, que ha d’acabar orientant l’ànima i, aquesta, el comportament del cos. Aquesta dimensió espiritual i no simplement anímica, psicològica o valorativa, mostra la veritable clau del restabliment personal: “Així com el cos és la casa de l’ànima, aquesta ho és de l’esperit”, diria el filòsof Justí des del llunyà 150 dC. Oi més, sense esperit, l’ànima s’enfonsa i s’autodestrueix. Per a una salut de l’ànima, convé una adequada fonamentació espiritual; és a dir, un veritable horitzó de sentit, de transcendència i de propòsit personal; una capacitat espiritual que no s’improvisa, sinó que demana una constant autoeducació.
En el purgatori, àmbit espiritual de l’acció incondicional divina, les ànimes abandonen gradualment els seus vicis en tres passos, explica Nussbaum. El primer, on cadascú entén què té de defectuós el seu caràcter. Aquí els superbs s’encaren al seu narcisisme i s’adonen com els ha impedit reconèixer els altres com a persones (Mc 8, 24; Jn 9). En segon lloc, les ànimes a reconciliar veuen exemples de la virtut oposada al seu vici sota el flagell de la supèrbia, que no les tortura, sinó que els afina la consciència per a ser bons per al món. En tercer lloc, caldrà practicar la virtut, el patró de l’emoció i de l’elecció, format per l’hàbit i la repetició en una pràctica intel·ligent, formada per una consciència recta i intel·ligent.
En temps quaresmal, ajudarà poder endinsar-se en el propi purgatori i viure de forma sana.
