“La sort va voler que la filla del rei fos la destinada al sacrifici, tan jove! Ciutadans hi hagué que es van oferir a substituir-la, però el rei fou inexorable, i amb el cor ple de dol, va dir que tant era la seva filla com la de qualsevol dels seus súbdits i s’avingué que fos sacrificada. La donzella sortí de la vila de Montblanc i s’encaminà cap al llac on vivia la terrible fera. Tan bon punt havia traspassat la muralla, se li presentà un jove cavaller dalt d’un cavall blanc. La donzella l’instà a fugir, advertint-lo que per allí rondava un monstre que així que els veiés se’ls menjaria. Però el cavaller li va dir que no temés, ja que havia vingut expressament per combatre la fera i alliberar-la d’aquell sacrifici, a ella i a tota la vila. El monstre va sortir de cop i volta amb gran horror de la donzella i gran goig del cavaller. Aquest, amb un bon cop de llança el va malferir, el va lligar pel coll i el va donar a la princesa perquè ella mateixa el portés tot mansoi a la ciutat. A la plaça major, els veïns de Montblanc van rematar la bèstia”. Així parla una de les adaptacions catalanes més populars de la Llegenda Daurada de Varaggio.
- PODCAST: Matrimonios mixtos, amor con doble bendición
- Regístrate en el boletín gratuito y recibe un avance de los contenidos
De fet, Jordi havia nascut a Diòspoli de Palestina, cap al 270 dC i va ser martiritzat a Nicomèdia de Bitínia, cap a l’any 303. El seu culte, tan antic, revela la seva autenticitat, malgrat que la seva historicitat sigui posada entre parèntesis. Fou un militar de l’imperi romà, encara que d’origen grec, convertit al cristianisme i martiritzat per no voler abjurar de la seva fe. Esdevingué un sant ben popular des de l’Edat Mitja, venerat en la majoria de confessions cristianes, fins i tot en l’ Islam per a qui és considerat com el cavaller verd, el Khadir.
‘Sant Jordi i el drac’ (c.1470), obra del pintor italià Paolo Uccello
No obstant, si bé la seva historicitat és discutida, no la seva veritat. S’ha d’entendre que, per tractar-se d’un gran màrtir, se l’anomena de fet megalomàrtir, se’l va carregar de llegendes creades a partir de la matriu del personatge. Així, apareixen referències en multitud de llibres, com són el palimpsest Acta Sanctorum, del segle V; el Georgslied, del segle IX o en els escrits de Iacomo da Varaggio, bisbe de Gènova, autor de la famosa ‘Llegenda Àuria’ datada al segle XIII, que li dedica mitja dotzena de pàgines i que encapçala aquest article.
Al servei de Dioclecià
Les actes més antigues identifiquen el megalomàrtir com a fill de Geronci, un oficial romà i noble persa, assentat a Capadòcia i destinat a Diòspoli, l’actual ciutat de Lod a Israel. Allà, es casà amb una jove local, anomenada Policrònia, de qui nasqué Georgios. En arribar a la majoria d’edat, Jordi s’allistà a l’exèrcit romà, tot seguint els passos del seu pare. Quan tenia trenta anys, el destinaren a Nicomèdia, prop de Bizanci-Constantinoble, com a tribú, entrant a formar part de la guàrdia personal de l’emperador romà Dioclecià , famós per la gran persecució del 303, que va ordenar contra els cristians.
No obstant, Jordi es va negar a actuar, exercint una veritable objecció de consciència avant-la-lettre contra una ordre de l’emperador, que ell considerava injusta. En aquest pas es va acostar al capteniment de Llorenç o Sebastià els quals, fent gala de la llibertat de consciència individual, no varen voler obeir una ordre que anava en contra de les conviccions pròpies més profundes. Davant la negativa, Jordi fou interrogat, responent que ell es professava cristià.
Tortura i decapitació
La sentència esdevingué ferma aleshores: Dioclecià ordenà la tortura del traïdor. Així, el varen encadenar a una roda d’espases per, posteriorment, decapitar-lo. La tradició comenta que Alexandra, l’esposa de l’emperador, i Atanasi, sacerdot pagà, es convertiren al cristianisme en testimoniar l’exemple del màrtir. Ambdós, però, foren martiritzats després. El cos del màrtir Jordi fou traslladat a la seva Diòspoli natal.
Damunt la tomba, pocs anys després, Justinià I hi feu edificar una església en el seu honor, seguint els consells d’Eusebi de Cesarea, historiador de l’Església antiga. El 494 fou reconegut com a sant per Gelasi I. Dos anys més tard, el mateix papa decretà apòcrifes les acta martyrium del sant, digué: “Jordi serà un d’aquells sants venerats per tothom, els actes del qual només coneixerà Déu” (1 Jn 5, 1-5).
Historicitat i veritat
Cal distingir entre historicitat i veritat. De fet, per tal de resseguir la vida dels màrtirs i determinar-ne la historicitat es considera cabdal l’existència d’unes actes del martiri vàlides, autèntiques i alliberades dels afegitons llegendaris. En el cas de sant Jordi, no es contemplen aquestes característiques, perquè no són coetànies, es varen escriure molt més tard i s’hi varen afegir elements d’aire llegendari. Aquí, el successiu procés de redacció provocà que, a cada versió que es copiava, la seva passió guanyés tant en volum com en inversemblança (Ap 12).
Demanem a sant Jordi la perseverança en la fe, en la recerca del bé i de la veritat.
