Societat del cansament

El suïcidi causa més morts anuals que les guerres i els homicidis plegats. L’Organització Mundial de la Salut estima que la xifra total anual puja a més de set-centes mil persones. Es podria dibuixar la societat actual per un conjunt de gimnasos, torres d’oficina, laboratoris genètics, bancs i grans centres comercials que composen la societat de rendiment.

De fet, vivim a la “societat del cansament”, el títol del llibre del filòsof alemany d’origen coreà Byun-Chul Han, publicat aquí el 2022. D’alguna manera, tothom es troba immers dins d’una gran necessitat de rendir, tothom ha de treballar d’una manera o altra, però a fi de comptes sense saber massa el perquè.

Treballar per treballar; treballar per guanyar més diners; guanyar més diners per poder-los gastar inútilment i més de pressa, només més demostrar que se’n tenen més que els altres, per dilapidar-los en més activitats, en més treballs, en més feina que no som capaços d’abassegar. Fins i tot l’entreteniment, la distracció i la diversió resten formats per un gran activisme, perdent el sentit de tot plegat i l’horitzó de la pròpia existència.

Vida sense sentit

A fi de comptes, si no es té un perquè, la vida, el treball i la convivència es fan impossibles, buits i sense sentit, sense horitzó. Aquesta societat disciplinada, que s’autoexigeix l’activisme i el rendiment a tota costa, passa del deure de treballar i de rendir al poder: ho haig de poder tot, ho haig de poder tenir tot, ho haig de poder fer tot.

Però la vida no és així, la salut no dona per tant, la joventut s’esgota, les energies són limitades. Més d’hora que tard, aquesta societat del rendiment, del guany, de la competitivitat i de l’autoexigència produeix depressius i fracassats perquè, al terme del camí, no es pot poder.

L’imperatiu del rendiment

La depressió acaba essent la malaltia representativa de la societat, sobretot provocada per la pressió pel rendiment. En realitat, el que emmalalteix no és l’excés de responsabilitat i d’iniciativa, sinó l’imperatiu del rendiment, com a nou mandat de la societat del treball tardomoderna. Cada època ha tingut les seves malalties emblemàtiques.

Fins a la modernitat, va existir una època bacterial que va trobar la seva fi amb el descobriment dels antibiòtics. Al segle XXI, per molt que estiguem immersos en una pandèmia vírica, el problema esdevé nerviós, neuronal, fins a quin punt neuròtic, perquè no es pot realment assolir el que un, prèviament, s’ha proposat en el seu cap, en les seves idees.

Tot és possible

El nostre segle es regeix pels principis de la positivitat: tot és possible o ho hauria de ser, sinó caldrà cercar la manera i les persones, els treballadors que ho facin possible. Per aquest biaix, l’esgotament, la fatiga i l’asfíxia manifesten una violència neuronal, una pressió psicològica sobre les persones i els treballadors concrets que hagin de desenvolupar qualsevol tasca, qualsevol objectiu empresarial, sigui quin sigui el benefici material i crematístic que es vulgui obtenir.

Es tracta, segons B.C.Han, d’un excés de positivitat, d’esperit positiu, que marca el tot és possible, necessari i, fins a quin punt, exigible; un excés que es manifesta com un excés d’estímuls, d’informacions i d’impulsos. L’augment de càrrega de treball que se’n desprèn requereix una particular tècnica d’administració del temps i d’atenció, que du al treballador multitasca, que s’autoexigeix a si mateix, rendint més enllà de les seves obligacions i duent a terme un ritme de vida on ha de donar un benefici, no tan sols a la seva empresa, sinó a la família, al lleure, a l’escola dels fills, a l’associació a la que pertany.

Veritable temps lliure

La multitasca gratifica alhora que esgota i deprimeix, perquè la hiperatenció que exigeix a si mateix, s’entén com una atenció dispersa, ja que implica tenir el focus en diferents tasques, les quals se’n ressentiran d’alguna manera insospitada. Aquesta manera de restar pendent de tot i de tothom, no permet el veritable temps lliure, necessari per a l’avorriment profund, únicament des del qual pot brollar un veritable procés creatiu.

Les vacances demanen avorriment, arribar fins al tedi, per tal que pugui sorgir una nova manera de fer les coses, un nou impuls per a viure amb il·lusió i creativitat tots els àmbits de la vida. Quan no s’arriba al tedi, en canvi es cau en el cansament, la fatiga nerviosa, la depressió i, finalment, en el sense sentit que aboca a l’autodestrucció.

Cal reprendre una nova pedagogia de la contemplació, mirant a fons i amb deteniment totes les coses, els esdeveniments i les persones amb qui convivim cada dia per redescobrir l’art de viure (Jn 9). Aprendre a veure de nou significa acostumar la mirada a la calma i la paciència, per a una atenció contemplativa i profunda del sentit. S’arriba, doncs, a una vida contemplativa, molt més activa que qualsevol altra hiperactivitat, ja que aquesta tan sols porta a l’esgotament personal, mentre la contemplació ajudarà a descobrir el sentit de l’existència.