Es tripliquen els intents de suïcidis entre les adolescents, ens deien les males notícies de finals del 2022. Les estadístiques que ens planten ara i adés fan esgarrifar. A tots ens preocupa l’actual pandèmia de manca de desig de futur en l’entorn dels més joves. Dos de cada deu alumnes reconeixen que en algun moment han pensat que es volien morir i un de cada deu admet que s’autolesiona amb freqüència, perquè el dolor físic és més suportable, àdhuc més plaent, que no pas el sofriment anímic o espiritual. Com hauríem de respondre?
- PODCAST: La convivencia apaga el fanatismo
- Regístrate en el boletín gratuito y recibe un avance de los contenidos
Amb els estudiants de teologia, solem analitzar les propostes dels escriptors, pensadors i filòsofs dels nostres temps, com ara Yuval Harari (1976), Martha Nussbaum (1947) o Vicenç Villatoro (1957) per dir-ne tan sols alguns. En aquest procés, s’adonen que aquells solen fallar en un parell o tres d’aspectes fonamentals; qüestions que acabaran traspassant els fluixos límits de la literatura per arribar a la cultura i a la manera de viure dels més joves, així com dels més grans. Què és sinó l’afany per legalitzar l’acció de posar fi a la pròpia vida? Voleu dir que no estem construint entre tots una societat suïcida? En què sol fallar el relat sobre el nostre món i sobre la nostra manera de viure? Provem d’esbrinar-ho.
Origen, destí i perquè
Primer, l’origen: ningú no parla d’on venim, quin és el principi de l’ésser humà, d’on surt, com apareix, més enllà d’apel·lar a la teoria de l’evolució, tan indefinida ella, i que se cita amb una línia de text, així, tot a la plegada. La persona, però, no pot viure sense saber d’on ve, si hi ha una voluntat més gran que la seva, que l’hagi portada a existir i a conviure en aquesta terra, en aquesta història precisa.
Segon, el destí: els pensadors no parlen del futur escatològic, de l’horitzó final, més enllà de la pròpia vida. Com a molt, prometen un esdevenidor exitós, lluminós i rutilant. En canvi, la realitat parla de conflictes, de guerres, de fam i de misèries per tot arreu. Les persones necessiten saber on anem a parar, més enllà d’aquesta vida, pobra, fràgil i mortal.
Tercer, el perquè: quin és el sentit de la meva vida, per què viure en aquest món, què és el que món demana de mi, què és el que Déu n’espera? La gent ha de poder respondre’s a aquestes qüestions, sinó l’existència cau en el sense-sentit, en el més gran dels absurds i tot es converteix en sofriment.
No és d’aquí d’on prové el gran augment d’autolesions i de suïcidis entre els joves?
En aquests temps de postpandèmia, ens hem despertat amb un parell de generacions que han crescut sense formació religiosa. No tan sols aprenentatge d’una cultura o d’uns coneixements, sinó en la possibilitat de conformar-se un sentit a la pròpia vida. Aleshores, quan s’acaba l’èxit, els amics, la imatge, els likes de l’instagram, el món s’enfonsa i té molt perill que s’acabi definitivament en la ment de molts. Tot, perquè no es té un sentit, perquè no se sap d’on es ve, no es té consciència de cap on se va i s’ha predicat, per activa i per passiva, que som fruit de l’atzar i de la casualitat, com predicava Jacques Monod (+1976), allà pels feliços anys 1960, que potser, a fi de comptes, no ho eren tant.
Objectiu educatiu de tots
L’objectiu educatiu que hauríem de perseguir entre tots com a societat, com a pares, mares, educadors, líders socials, és que tothom tingués l’oportunitat de construir i projectar el seu propi futur, més enllà de la immediatesa. Proposo, doncs, un camí de recerca del sentit en sis etapes, perquè cadascú hi pugui trobar la seva i obrir-se a la felicitat i a l’amor.
Primer, un sentit de l’immediat, que apareix quan em pregunto què faig de la meva vida? A què em dedico? Quines són les meves habilitats, hobbies, talents i passions? Segon, un camí del metafísic, potser un tant més filosòfic i abstracte, però igualment accessible: Què faig de la meva vida en el futur? Què vull ser quan sigui gran?
Una tercera dimensió que abasta l’autoconeixement i, fins a quin punt, l’autoestima. Aquí, cal que em pregunti qui soc jo? Què faig aquí, en aquest món, amb aquesta família, en aquest país, en la meva situació actual? Gasset (+1955) ens deia que jo soc jo i les meves circumstàncies, que no puc menysprear i que conformen bona part de mi mateix. Si no m’estimo, tampoc no puc estimar els demés.
Tres amors
L’amor agàpic, preguntem-nos per les persones que ens estimen. Què desitja el meu pare, que voldria la meva mare de mi? Com visc sense decebre la meva pàtria, la comunitat humana que viu a la terra dels meus ancestres?
I la qüestió per l’amor ètic. Què espera el món de mi? Quin servei puc prestar als demés? Com deixaré el món una mica millor de com l’he trobat? I, com a colofó de tot, l’amor religiós: què vol Déu de mi? Quina és la meva vocació, la meva missió en aquest món?
Podrem arribar al fons de la pròpia voluntat?
